Aquesta crònica possiblement no li tocava fer-se aquí, perquè no es una cursa de les que el club acostuma a fer, i no hi ha classificacions, simplement es tracta d’ arribar, cadascú al seu ritme, per tant també es pot fer caminant i així va anar aquesta vegada que va sonar la flauta, i va ser justament “per casualitat” que vaig decidir a apuntar-me a una caminada podríem dir-li de “llarga duració”, (bé la casualitat i la xerrada amb el Jordi, que em va animar quan jo ja ho havia descartat)
I sí, la vaig caminant, però, atenció també es pot fer corrent, Eh¡¡¡¡Sansasua…l’ any proper ens apuntem tots a fer-la corrent. Només són 83 kms i escaig, com dues maratons plegades. Però que es això per nosaltres?
I clar, el primer pensament havia estat com tocava, es a dir, fer-la corrent, però era la primera vegada i no coneixia res, sonava molt llarga, hi havia tota una nit per davant i en realitat tenia por de perdrem per la profunditat d’ aquells boscos poblats d’ arbres encantats, sensacions d’ ombres creixents i llargs silencis sostinguts.
Per tant, i pot ser amb un exagerat sentit de prudència, vaig decidir fer-la caminant. Tot i això cal dir que al menys caminant com la vaig fer, era difícil perdre’s per la quantitat de gent que hi havia, i a la nit els llums dels caminadors et permetien veure tant endavant com endarrere, excepte a llocs molt sinuosos, que això si, no en falten.
I no me’n penedeixo. Em vaig apuntar amb els del trekking de Sant Sadurni, n’ erem deu o dotze i varem sortir tots plegats. No recitaré els seus noms perquè corro el perill de deixar-me un o altre, cosa que no voldria, però el que si vull es enviar des d’ aquí salutacions a tots i cadascú d’ ells que varen fer-me sentir un més del grup des del primer moment.
I anem a la sortida, que pel nostre grup va ser a les 16,35 de dissabte dia 17, des de Matagalls, concretament el Coll Fòrmic a 1.125 metres d’ altitud, un paratge amb unes vistes espectaculars al entorn que l’ envolta, muntanyes carregades de multitud d’ arbres que encara conservaven aquella verdor sostinguda abans d’ arribar els colors grogosos de la tardor que ja picava a la porta, podríem parlar en resum de naturalesa en el seu habitat natural.
Al principi vaig anar xerrant una mica amb l’ Oriol i quan vaig adonar-me ens havíem distanciat força de la resta del grup. Amb nosaltres venia l’ Agustí i així vam fer la primera pujada i la primera baixada fins Aiguafreda km 16,5 on hi havia el primer avituallament. Encara era de dia, i trobo que hi havia prou menjar i beure (tot i que hi havia qui trobava a faltar els bocates de botifarra) i la gent molt amable i molt per la feina d’ anar atenent i anar omplin gots del que es demanés.
Una vegada bé menjats i preparats, a la pujada a Can Janot ja s’ ens feia de nit i ens vam posar els frontals.
El partit del Barça havia començat feia poca estona, l’ Agustí l’ escoltava i teníem la informació al moment, en un plis plas varen anar caient els primers gols contra l’ Osasuna. Un rere l’ altre, de la mateixa manera que marxàvem nosaltres, per una baixada estreta i sinuosa, però a la fi, bastant suau i confortant.
En un dels gols em se va acudir què passaria si feia un crit de gol en un moment donat, un crit fort, que envaís la nit, que trenqués la seriositat de la baixada, que ens trenqués la monotonia de perseguir només la llum del frontal que il•luminava el terra, vigilant on xafàvem a cada pas.
I la oportunitat no va trigar, un altre gol sense temps a pensar en res més, i vaig fer el crit, fort, goool, més fort...gooooool. Vaig tenir varies respostes immediates, també en forma de crit. També en forma de gol. Vaig pensar, això es comunicació. Però no va acabar aquí. A algú li va donar per començar a cantar l’ himne del Barça. El càntic va començar tímid, és cert, però la gent es va anar animant al temps que el càntic anava agafant forma i les estrofes avançaven. El final Barça¡ Barça¡ Baaarçaaa¡ va sonar fort, intens, apoteòsic, amb prou força per fer trontollar el camí, per fer tremolar la nit, per haver-nos fet oblidar una mica els kilòmetres que ja portàvem a les cames.
I arribada al km 28,2 al control 3, la casa de la Rovireta, l’únic control de xip a més de la sortida i l’ arribada. La resta dels controls era mitjançant una targeta que portàvem amb codi de barres.
La pujada al coll de Matafaluga, quart control em se va fer una mica pesada, em ressagava sovint dels meus companys, ara per parlar pel mòbil, ara per beure aigua, que la portava penjant de la motxilla i m’ havia de treure aquesta cada vegada que volia beure. Anava fent una mica la goma com diuen al ciclisme.
I passats un parell o tres de kilòmetres ja es veu allà baix, a prop, però en realitat a 7 ó 8 kilòmetres de distància la població de Sant Llorenç Savall, que durant més d’ una hora i mitja, el tens al davant, apropant-se però semblant que mai no arribaràs.
I al final allà hi es, una plaça, molta gent, avituallament i un bon moment per al descans, per estirar, per menjar i beure, per canviar els calcetins, per al que marqui la necessitat més gran en aquells moments, en que justament les necessitats s’ acumulen. En distància una mica més a prop de la fi que del principi, encara que en temps, pensava que més o menys marcava la meitat del recorregut, ja que la segona part es faria amb més cansament a sobre.
No recordo quina hora seria (pot ser la 1 ó 1,30 o una mica abans?) Sé que va ser el lloc on més estona hi varem estar. Va arribar un grupet del trekking que venia darrera nostra i vam xerrar una
mica. Finalment varem seguir. Poc abans de control 5 a la Pista del Dalmau, kilòmetre 50 m’ en adono que he perdut el bidó d’ l’ aigua. L’ Oriol em dona una ampolla d’ Isostar. Queden uns kilòmetres una mica ondulats, però amb tendència a la baixada, fins que s’ es comença a pujar el Coll de Grua. De fet la pujada és d’ uns 5 kilòmetres, però possiblement la més dura, per l’ ascensió, per la dificultat del camí i perquè la pujàvem en plena nit. Quan hi érem propers a l’ arribada del coll, l’ Oriol em va dir de mirar en darrera, i era curiós veure tota aquella humanitat formant una serp de llums que s’ anava allargant costa amunt. Es la típica imatge que queda per llarg temps al teu record.
Un record curiós a la gent que, durant tota la nit, als llocs on es pot accedir amb cotxe des de Sant Llorenç Savall, fins el Cami Moliner, l’ Urbanització Les Pedrisses o a Vacarisses, es quedava dintre dels cotxes dormint, o desperts simplement esperant l’ arribada del amic, del familiar, o del grup, per donar ànims, per veure si li cal qualsevol cosa per donar-li. Per ajudar el possible. A varis els varem veure a un parell de llocs, es a dir, hi havia qui anava d’ un lloc accessible en cotxe al següent, per veure passar als seus.
I a partir d’ aquí nit i matinada. Pujada al Collet del Queixal, kilòmetre 64,5 llarga i sostinguda, però més dolça que la del Coll de Grua, i a falta d’ uns 20 kilòmetres ja tinc els peus amb força dolor. Una butllofa a cada peu. Cada vegada que faig un pas es un suplici, com queda molta estona per davant intento no pensar-hi, jo no soc jo, i tot això no està passant. El dolor només està en el cervell i cal passar-lo al subconscient.
La escassa distància de 2 kilòmetres i mig entre el control 8 a Les Vendranes i l’ avituallament a Vacarisses, amb una baixada que vaig trobar duríssima, em va semblar infinita. A l’ avituallament, entre el cos baldat i els peus amb les butllofes que ja tenien la pell penjant i una nafra sagnant a cada planta del peu, no em podia moure.
En tornar a arrancar, només tenia un objectiu en ment. Arribar.
Anava a ser dur. Quedaven mals moments per endavant (físicament parlant), però arribaria, segur.
Ara ja eren voltes de les 7,30 i començava a clarejar el dia. Faltaven menys de 10 kilòmetres, tot i que quedava la pujada a Montserrat, i abans encara la pujada de la Carena de l’ Hostal de la Creu i la baixada cap a Monistrol, una mica abrupta, però ja amb ànims renovats. L’ arribada a Monistrol la vaig trobar fantàstica, tranquil•litzant, amb la llum del dia ja consolidada, les fonts amb l’ aigua sobreeixint, i jo em trobava com acabat d’ aixecar, vaig carregar l’ ampolla d’ aigua i endavant. 
La veritat que pujant a Montserrat em costava seguir-los. Li fotien canya. L’ Oriol li fotia molta canya i l’ Agustí el seguia. Jo feia el que podia. Poc més o menys a l’ altura de la pista de l’ Aigua uns 3 kilòmetres per al final, a un dels moments més verticals del recorregut, l’ Oriol va dir que accelerava el pas, l’ Agustí em va dir, passa si vols, però la veritat es que jo en tenia prou en seguir el seu pas. Els escalons mig trencats que hi ha al final m’ ho van fer passar molt malament. En aquells moments trobava a faltar els bastons en que els caminadors es recolzen. No podia més. Havia de pujar a cop de renyo. I ara no només em punxaven les nafres als peus, em feia mal tota la resta del cos. Recolçava la ma a la cuixa de la cama en que pujava, ara una, ara l’ altra. L’ Agustí li seguia fotent canya. Jo sabia que s’ havia d’ acabar d’ un moment a l’ altre, no podia trigar molt. I en efecte, de cop i volta allà hi era tot asfaltat, escales si, però ja dintre del monestir. I desprès d’ unes, les altres escales, les definitives, les que ens feien arribar a la plaça, destí final de la caminada. Seria cap a les 9,15 del matí, L' Oriol havia arribat 5 minuts abans. Desprès varen arribar un altre grupet del nostre i els ultims cap a les 11,45.
I aixi ho vam celebrar en estar tots plegats.
I aixi ho vam celebrar en estar tots plegats.
Aquest es un enllaç per un video de curta duració que va sortir a les Noticies de TV3.
Les fotografíes son cortesia del grup de trekking.
