La primera part del recorregut transcorre entre troços de pista i de corriols tot i que també passem per algun prat amb força pendent, no miro enrere però se que L'Ignasi no deu venir lluny.
Arribem al primer control de pas en un petit nucli rural que es diu Otzaurte, que s'havia d'assolir com a màxim a les 10:10h, jo no porto rellotge , tan sols el mòbil i no el miro perquè estic convençut de que vaig bé de temps. Segueixo corrent i vaig parlant amb un noi de Palamos que es diu Charly, m'explica que cada diumenge fa travesses i curses de muntanya.
Fa estona que jo cada vegada el veig més amunt, finalment el perdo de vista i intento anar a la meva.
Començo a pujar ja de manera intensa, jo almenys no puc córrer amb aquesta pendent, es la pujada al primer cim, “ Aratz” es diu i te uns 1300 m d'altitud, val a dir que hem sortit de Zegama que te menys de 300m d'altitud. Arribo per fi a dalt de l' Aratz on hi ha un altre control de pas que s'havia d'assolir a les 12h, he recorregut 16 Km, i em començo a notar una mica cansat.
Els darrers metres de l' AratzComenço ara a baixar, i per tant recupero una mica corrent, ara sí per pistes i corriols en força bon estat. Arribo a l'avituallament i control de pas del “Sanctu Spiritu”, situat a uns 1000 m d' altitud i en el km 19'6. Aquest control s'havia d'assolir a les 12'15h, segueixo sense tenir n'idea de l'hora que es, per això em sorprèn molt quan una de les noies del avituallament em diu, “espavila, que vienen los escobas i tendrás que abandonar”. Estic flipant, pero emprenc la dura pujada al “Aizkorri” molt animat perquè hi ha molta gent de Sant Sadurni que m'encoratja a seguir endavant. Tinc per davant una dura pujada de pedres de 500m en 2'5 Km, sembla que no s'acaba mai, de totes maneres no veig ni L' Ignasi ni els escombres,o jutges,tant se val i per primera vegada em començo a preocupar per si L' Ignasi ha estat obligat a plegar.
En efecte, jo ja era descansant. Sembla ser que tocava. Al Aratz em diuen que anava just de temps, que estava a punt de tancar-se el control. Als dos que passen darrera meu els fan aturar per fora de control. La baixada es de molta pendent al principi. Miro tot el camí fins a baix de tot i no veig cap referent. Hi ha gent, però es que la gent està per tota arreu, però el de davant meu deu portar-me molt avantatge. Intento córrer al màxim que puc a la baixada. Paso pel tunel de San Bernardo (un túnel ple de pedres molt grans) i finalment arribo al Sanctu Spiritu.
I en arribar hi ha un jutge esperant-me i em fa senyals d' aturar-me. Eren les 12:16 i a i 15 tancaven el control. Prenc una mica d' aigua i li dic a un escombra que vull seguir, ell m' assenyala la pujada de l' Aizkorri , la descrita pel Jinks, i em diu pues tira p' arriba, i faig uns 400 metres costa amunt de bojos. Estic fet pols, em costa respirar, em giro i veig als dos escombres allà al darrera meu.
Venga, venga em diuen. Intento continuar, però no puc respirar, no tinc forces, em costa caminar, crec que em costa fins i tot viure, malgrat aquell entorn paradisíac del que pot gaudir la vista, penso que es una meravella, que val la pena gaudir-lo amb molta més serenitat... ja no sé si ha passat un minut o dos o tres, torno en mi d' aquests pensaments i allà eren aquells dos de darrera pràcticament bufant-me el coll.
- Si no puedes es mejor que lo dejes. Si subes más, será más difícil evacuarte luego.
Vaya parell de pesats atosigant al personal. Es que no poden emprenyar a un altre? Val d' acord, ja no puc més. Veig una roca gran a la vora de la pujada i allá m' assec. Ja n' hi ha prou, i massa i tot. S' acabat gràcies a Deu.
- Hala, ya podéis hacer conmigo lo que queráis.
Em prenen el dorsal, telefonen, i m' avisen: No se te ocurra seguir solo. Si te pierdes o te haces daño ya no estás bajo la responsabilidad de la carrera.
No tinc cap interès en continuar. Ara em toca baixar un kilòmetro i mig, un altra vegada cap al Sanctu Spiritu. Arribo i ja havien marxat els descalificats. Quan em veu el jutge que m' havia fet aturar s' emprenya. Te tenias que haber parado cuando te lo he dicho. Ahora será un problema para devolverte a Zegama. Cuando yo digo a la gente que se pare, la gente se para. Val, per a bronques estava jo. Finalment trobem una parella i caminem un parell de kilòmetres més fins on és aparcada la furgoneta.
En plena pujada vaig parlant amb un noi anglès que em diu que en l' edició 2003;d'aquesta marató va quedar segon, en principi no tinc cap motiu per desconfiar d' ell. Finalment arribem a dalt de tot de L'Aizkorri a 1500 m i en el Km 22, aquest 2'5 km se m'han fet eterns. En tota aquesta pujada hi havia molts espectadors que tenien el llistat de korrikolaris i ens animaven cridant-nos pel nostre nom, era molt reconfortant, tenint en compte que aquesta pujada es bestial.
Enfilem una baixada que no dura gaire, vaig acompanyat per tres o quatre Korrikolaris, un d'ells diu que els jutges estan a prop i que ens hem d'espavilar per arribar al següent pas de control que esta situat en el Aitxuri, que es el proper cim, com ja hem pujat molt per arribar al Aizkorri en realitat no queda molt de desnivell per assolir l' esmentat cim, en aixó estem quan sona el meu mòbil, l'agafo i resulta que es un bon amic meu, l' Oriol, l'hi explico la situació i penjo.
Seguidament començo a entendre el significat de “cresterio rocoso”, es una pujada plena de grans pedres que s'han de pujar ajudant -te amb les mans.
Finalment assolim L'Aitxuri, passem el control de pas justet de temps,es el km 23'2 i s'havia de passar abans de les 13'30h.
Segueix una baixada molt tècnica i encara no he vist als escombres, amb això suposo que encara vaig mig bé, em fan mal les cames, però encara vaig bastant sencer. Baixem uns 400 m de desnivell fins el següent control de pas que es diu Oltze situat a 1100 m en el km 26'6, i l'hora màxima d'assolir-ho era a les 14'25h.Mentrestant estic avituallant veig per primera vegada als “escombres uns 300m enrere, només em separen d'ells 2 korrikolaris, i començo a ser conscient de que vaig molt justet.
El terreny em ve de cara, faig uns corriols amb una pendent suau i encara em trobo bastant bé, en aquest tros he avançat varis korrikolaris, i això em fa suposar que estic guanyant una mica de terreny als escombres, en realitat ara se segur que vaig dels últims però confio en anar recuperant una mica.
Estic rodant en solitari quan arribo al següent control de pas, es diu Urbia, situat en el Km 28'5 i a 1100 m i poc d'altitud, com no veig ningú al meu darrera suposo que he guanyat algun minut de temps. Després d'aquest control comenco la pujada a l' últim cim de la marató, es diu “Andraitz” i esta situat a uns 1300 m d'altitut, com ja porto molta tralla, m'agafen un parell de rampes però s' em passen de seguida, en aquesta pujada avanço a diversos korrikolaris, això m'anima perquè se que no vaig l' últim del tot.
Un cop assolit aquest cim comença la llarga baixada que m'ha de retornar a Zegama, estem en el km 30, pero encara estic bastant sencer.
Començo una forta baixada alternant pistes i corriols, vaig acompanyat de tres korrikolaris, amb els quals ens anem avançant alternament. Fem el que s'intueix una ultima pujada suau i partir d' aquí comença un descens de 10 km que transcorre entre immenses fagedes molt ombri’ls i antigues, rodo alguna estona en solitari i tinc la sensació de que aquí el temps s'ha parat, aquí fa fresqueta, comparat amb la resta de camí que ha estat bastant calorós.
Passo el següent control de pas acompanyat de dos korrikolaris, en el km 34'2, i aquí la sensació es que quasi ja ho tenim, no hi ha ni rastre dels escombres, i el rellotge va a favor nostre al igual que el terreny, i es que els tals horaris estan fets matemàticament prescindint del terreny, per tant si passes la primera meitat es molt possible que en la segona recuperis temps.
Seguim endavant pel mig del bosc ja per unes pistes plenes de fang negre, fins arribar a l’últim control de pas i avituallament en el km 37'8.Aqui se que ja ho tinc i faig el que em queda fins a l'arribada en solitari, encara estic força bé , ja que aquests últims 10 kms els he pogut fer corrents a un ritme suau, es clar, finalment arribo a la meta en un temps de 7h 27m 04s i en la posició 399. Sé que no es un bon temps per a un atleta però jo estic molt content d'haver-ho pogut fer.
A 100 metres del final i fresc com una rosaCal destacar la bona organització d'aquesta prova i sobre tot el caliu huma que donen els espectadors, sembla que tot el poble hagi pujat a la muntanya a animar.
Per fi m'agradaria dedicar-ho sobre tot a L' Ignasi, el meu company, que no va poder assolir-ho però que em va portar amb el seu cotxe tant a l'anada com a la tornada i que en tot moment va demostrar ser un excel•lent company i amic. També dedicar-ho a tot el meu cercle d'amics i familiars en general. Salut companys!!
Doncs gràcies pel que em pertoca campió. La veritat es que vas ser un molt bon company de viatge, i tot i els kilòmetres i les vegades que ens varem despistar, va ser un cap de setmana boig, però divertit, amb victòria final de la champions inclosa al menú.
Només afegir que Zegama, el poble, em va sorprendre, esperava veure un poble de la Euskadi profunda, com em va dir un company de Donostia, (i així es respecte al idioma, tothom parla basc, mentre a Altsasu, un poble a 12 kms, pertanyent encara de la provincia de Navarra, escoltaves molt més castellà) però realment el paratge es admirable, a més en aquest punt de l’ any, verd, frondós, amb molta vegetació, típiques cases de mitja i alta muntanya, molt net i un paisatge que agrada la vista.
La gent, arribada de tots els punts del Pais Vasc, molt animosa, no faltaven els apa, aúpa, venga, vamos, oso ondo (molt bé), aupa Catalunya (hi participa, a més dels sadurninecs, molta gent catalana), en fi per tot plegat, amb ganes de tornar-hi.
Pel demés, tant el Toni com jo, ens quedem amb l’ ambient. No només el de diumenge, també el de dissabte, amb el piscolabis de la tarda, plegats amb la gent de Sant Sadurni, als que enviem una salutació per tots i cadascú d’ ells.
Amb el Killian Jornet, guanyador de la prova