LA MARATÓ DEL MEDITERRANI. TAMBÉ LA MEVA PRIMERA

Hola a tots¡¡
Doncs seguint al Jeroni, també vaig fer la meva primera marató. Va ser al Canal Olimpic de Castelldefels on es donava la sortida i l’arribada. Una marató gaire complicada, si es que en hi ha d’ aquestes, plana i tota sobre ciment. La sortida va ser comú per als 10 Km, per la Mitja i per la Marató.

I com va anar? Jo penso que mentalment estava preparat per a fer-la, i fisicament (tret d’ alguna de les tonteries que mai falten entre els que correm) anava participant en curses i em trobava fort. Però, es clar, per una marató aixó no es prou. No havia fet distancies llargues, i imagino que això es important. Aixi i tot, m’ havia proposat anar fent uns 5 minuts i 20 segons per km. Tot va anar bé, el pas dels 10Km estava dintre del programat i també el pas de la Mitja, i anavent passant els kms, 24, 25 ,26 i jo al meu ritme.

Però no sé si heu sentit parlar-ne del mur de la marató, cap als 30 km, quan diuen que s’ acaben les reserves de glucògen, i s’ inicia una espècie de batalla entre el cos i la ment, el cos no pot més i la ment rep missatges negatius del cos, i es questiona per a qué seguir patint, total que cap el km 31 de cop me van venir ganes d’ aturar-me, però anava bé respecte al temps i vaig resistir la temptació, però aquesta es va fer més gran un km desprès, i vaig acabar aturant-me per primera vegada.

No podia mes. Tenia els peus molt dolorits (el tendó d’ Aquiles em feia mal, i els dos dits petits els tenia llagats) però aquest dolor era soportable. El pitjor era que els músculs de les cames semblaven buits per dintre i no volíen treballar, i literalment no podia aixecar els peus, semblaven apegats a terra, aixi que, caminava... corria...caminava...estirava...corria... cada kilòmetre que passava caminava més i corria menys.

El rellotge no importava ja, l’important era arribar...com fós. No podia fallar. I aixi van passant uns quants kilòmetres d’ infern, els 35, 36, 37, 38...durs i dificils d’ explicar, fins que arribo al canal, on encara calia donar tota la volta, (els 2 km i mig finals), a cada tant, estirava, caminava, i intentava còrrer, però no podia, es veia l’ arribada, però no la manera d’ arribar, fins que m’ adelanta un noi, que em va semblar que anava pitjor que jo, i vaig decidir seguir-lo encara que a un pas penòs, però va ajudar-me a arribar fins el km 41, i vet aqui que no sé quina reacció quimica em va fer sentir millor.. els pulmons s’ eixamplaven...el cos es redreçava... les cames responien.. vaig accel.lerar una mica i desprès de tot vaig poder fer una arribada prou honrosa, per al que realment havia anat quedant darrera.

Ja sé que tot plegat pot semblar una mica èpic, pero us puc assegurar que real como la vida misma.
Aqui podeu trobar l’ enllaç del meu minut d’ arribada.
I fins la de Barcelona¡¡¡¡o no.