Després de una setmana de descans, després dels últims entrenaments més intensos, arriba el gran moment esperat, la primera Marató, en aquest cas la Marató de Collserola de Muntanya, 42km i 3100m de desnivell acumulat. L'última setmana l’he passada de repòs i esperant que les molèsties que tenia marxessin. Crec que és el millor que vaig poder fer.
Arriba dissabte, truco als companys i quedem a les 6:30 per sortir de casa ja que la sortida és a les 8:00. Em vaig a dormir d’hora.
Diumenge a les 5:40 rebo una trucada al mòbil, els companys que marxen en 2 minuts i jo encara al llit. Ja vaig veure que començava malament el dia; encara no havia sonat el despertador, ufff, esmorzo corrents i malament, en fico la roba i agafo la maleta (sort que ho vaig ficar apunt el dia abans), surto de casa i em trobo els companys esperant-me. Tenien por de anar massa justos i em van enviar un sms a un mòbil que no era el meu , jajaja. Una errada la pot tenir qualsevol. Arribem a les 6:30 a Barcelona i encara estan inflant l’arc d’arribada. Mentrestant, varem estar una estoneta esperant que ens donin els dorsals ( una cartolina plastificada amb caselles per fitxar als punts de control ). Anem al cotxe a ficar la vaselina, reflex, etc... i caminem cap a la sortida, on ens trobem amb un company del Fondistes Penedès, era la seva 52a Marató. Evidentment, ni se’m va passar per el cap intentar seguir-lo; jo tenia clar que aniria al meu ritme.
8:00 del mati puntualment, la sortida. Els primers 2 km són de pujada, que es fan mig caminant i trotant. Tinc por, sembla que ja tinc molèsties; aquest trosset el faig enganxat als companys però al arribar a la primera baixada els perdo de vista, em comença a passar tothom, crec que sóc dels últims-últims. No vull forçar, estic al km 3, mentalment prego per que no m’agafí cap dolor. El primer que me n’adono és que el circuit no està gaire ben senyalitzat; molta gent es passa els senyals i tenen que recular. És per això que és important anar en grup si no saps el recorregut, però jo no puc seguir el ritme de la gent. Van passant els controls i els avituallaments (cal dir que els avituallaments estan molt ben organitzats i col·locats, on no va faltar de res). Al cap d’una estona vaig començar a trobar a gent al control del km 17, però jo vaig anar a la meva, una mica d’aigua i a seguir corrent, cap el km 20. Allà em trobo amb els meus companys. Un em diu que s’ha lesionat els bessons. Quina putada, només de pensar el fart de patir que s’ha fet, ja en fa mal a mi. Anaven passant els km i els controls i jo a la meva, això sí, a cada control reflex als genolls i a l’abductor dret, estava cascadet. En arribar a la mitad del recorregut, previsor, vaig començar a consumir alguna barreta i alguna beguda isotònica, però sense deixar refredar el cos. Al punt 21 portava 2:45 hores i jo pensava: “el primer ha d’estar a punt d’arribar i jo estic per la meitat” però no em vaig deixar desanimar i vaig continuar a la meva, poc a poc i bona lletra.
Em vaig quedar parat de la quantitat de gent que va en bici per aquelles muntanyes, la gent que passeja, és impressionant. Hi ha més gent que a les rambles.
El circuit continua trencacames a partir del km 18 al 38 la cosa es fa força difícil, ja que tinc que caminar bastant, les pujades són duretes i les baixades en alguns punts es fan bastant pronunciades. La veritat és que si m’arribo a perdre per Collserola no se si hagués estat capaç de tornar, allò és com un laberint, no vaig saber situar-me en cap moment, estava perdut seguint les senyals, gràcies que no em vaig perdre.
A partir del km 30 - 35 van començar a sorgir-me dolors més forts (el famós “mur”), les cames força carregades, la planta del peu esquerra i l’empenya del peu dret, i no ens deixem l'abductor; ja començava a ser un infern. Sense cap altra posibilitat, no podia anar més ràpid i no aconseguia seguir el ritme de la gent que tenia per davant meu, però no em vaig deixar portar, vaig baixar el ritme una mica i vaig continuar a pas de formiga cap a la arribada. Per acabar de arrodonir-lo, els últims 2 km vaig trobar una pendent molt p....., quin mal, la vaig baixar quasi-quasi caminant, no podia córrer ja i no podia permetre’m el luxe de relliscar i caure. Vaig sacrificar un minutet per arribar a la arribada corrent i amb un somriure a la cara, penso; “estic millor del que em pensava, he tardat 5:34:41, i encara tinc forces”. Un altre tema són els dolors que anava arrossegant, però encara podria córrer una mica més, en vull quedar amb aquesta sensació.
La bossa d’obsequi esta composta per una tovallola i ja està, en feia il·lusió una samarreta que fiqués Marató, però be, la pròxima vegada serà.
L’endemà, amb el cos adolorit, tinc ganes de córrer, tinc ganes de sortir en bici, estic eufòric, però sé que sortir no serà bo per mi, i amb la ment freda vull esperar fins dimecres per poder fer una sortida de 15 minutets i fer exercicis de estirament, a veure com reacciona el cos.
Amb la satisfacció del bon resultat em plantejo els pròxims reptes : fer alguna Duatlò i l’any vinent preparar Zegama, a veure si sóc capaç.
Per acabar, vull donar les gràcies als meus companys que m’han fet costat, i sobre tot a la meva família, que sempre m’han ajudat i animat.
Gràcies.
Jeroni Sabaté